Deixem l'Antàrtida i ens endinsem en l'Amèrica profunda dels anys 30.
(...) L'hivern ens va trucar a la porta, a la del cotxe, que era on vivíem, i ens va portar més desgràcia, amb companyia, perquè diuen que mai ve sola. La companyia tenia un nom, el Louis, que era negre com la nit més trista i, a més, tenia un somni que a mi em va deixar bocabadat, no era aconseguir menjar, sinó arribar a ser un trompetista famós i poder tocar als clubs de jazz de Xicago. Havia anat a parar a Nipomo després de perdre els pares i el germà petit, ell deia que s'havien mort de gana.
La mare, en veure'l vagant d'un costat a l'altre del camp, va decidir que ja era hora de tenir un hoste, i el va adoptar.
Tan aviat com el Louis es va instal.lar a la nostra modesta casa, la sort ens va començar a canviar. Els pares van trobar feina recollint els pèsols que la primavera havia fet créixer i vam traslladar-nos a una cabana feta amb fustes mig podrides, que a nosaltres ens va semblar una mansió. (...)
(...) L'arribada de l'estiu va provocar un daltabaix a Nipomo. Una tarde, en que fins i tot els llangardaixos buscaven ombra, va parar-se un cotxe negre al davant mateix de la nostra cabana. En obrir-se la porta del conductor, hi va baixar un home amb l'esquena tan ampla com un matalàs.
– Ei ,marrec! Estic buscant a un tal Louis, un noi negre d'uns quinze anys -em mirava fixament intentant xuclar-me els pensaments.
– Aquí hi ha molta gent, senyor. Qui el busca?
– El busco i prou.
I dit això, l'homenàs va començar a caminar entre la misèria d'unes vides suspeses en el temps. Buscava algú que li donès informació sobre el Louis. Ràpidament vaig pensar que hi havia d'arribar jo primer fins al Louis, i avisar-lo de que un desconegut el buscava. (...)
extractes del conte El somni del Louis.
Mà de llapis!
text: Mari
il.lustracions: Toni
Louis' dream
